És sabut que els rodatges durant l'època pandèmica s'han encarit força amb les limitacions, els allargaments, les quotes de les companyies asseguradores, etcètera, però és una evidència que el cinema d'aventures, amb aroma clàssic, ja no impacta en les noves generacions de públic i, tal com vaig dir en la meva reflexió sobre el film, penso que no tornarem a veure productes d'aquest tipus llevat que tinguin pressupostos reduïts, la qual cosa tampoc resultaria gaire afavoridora de cara al resultat final (recordeu The Phantom?).
Una dada important: l'any 2008 Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull va assolir els 790M de recaptació. Tenint en compte la diferència d'inflació en el preu de les entrades que representen 15 anys de distància, el fracàs de Dial of Destiny es pot considerar encara més rotund.
Clarament, passar pel Festival de Cannes no va ser una bona decisió estratègica. La major part de la crítica nostrada va destruir el film (com era esperable en aquests cercles) i la pel·lícula va acumular un desgast que després es va fer palès a l'hora de convocar a un públic al qual se li havia transmès inseguretat i dubte. Posteriorment, la campanya de promoció va aconseguir revifar una mica els ànims i es van obtenir xifres interessants (però lluny de les esperades) en el 1r cap de setmana. Tanmateix, això va durar fins que la voràgine d'estrenes de l'estiu i un boca-orella feble van acabar amb la resistència de la cinta. De forma majoritària, només el públic més madur, criat amb la saga al llarg de les dècades, va aguantar pistonada.
Deia al principi que em sembla injust perquè el film és molt competent, emotiu i profundament reivindicador del llegat, al qual glorifica i ressitua per oferir-nos una entrega amb personalitat i atreviment. No obstant això, en el negoci del cinema els corrents negatius centrifuguen molt de pressa i, en massa ocasions, es fa impossible aturar-los.